Mirades
artístiques sobre l’Iraq d’avui
Date: Novembre 12, 2017
Author: Emma Pons Valls
Avui ha
tingut lloc un esmorzar emmarcat
en la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya amb
el director de cinema Abbas Fahdel (Babilònia,
Iraq) i el poeta Muhsin Al-Ramli (Iraq, 1967), a l’Espai Contrabandos.
L’acte, titulat “Transformacions socials i
cinematografies mediterrànies”, volia reflexionar sobre el
paper de l’art i la cultura en la transformació social i la situació actual del
país, retratat a la nova pel·lícula de Fahdel, “Homeland: Iraq any zero“. I
als molts llibres de novel·la i poesia de Ramli.
Els dos artistes han començat, precisament, destacant
que, tot i que fa més de 20 anys que no hi viuen, a la seva obra només
poden parlar del seu país natal.
“Per registrar el dolor“, ha explicat
Ramli, perquè “és el que hi ha”. Tot aquest temps ha viscut a l’Estat espanyol,
però afirma que, quan escriu, “em surt Iraq”. Fahdel, que viu a París des dels
18 anys, ho ha corroborat i ha explicat que, així, se senten “més útils”.
Fahdel i Ramli porten tota una vida vivint fora de l’Iraq,
però a la seva obra només poden parlar del país natal
Cobertures mediàtiques
Un eix important que ha sortit al debat han estat els mitjans de comunicaciói
el seu paper durant els conflictes. “La informació no és la veritat”, per
Ramli, ja que quan la premsa informa sobre la mort de persones, aquestes es
transformen en simples números. “En la literatura, cada persona és un món”. Per
això, “l’art és l’única manera d’arribar a la
veritat”, opina el també doctor en filologia espanyola. “La
literatura té uns efectes més lents que la premsa, però duradors”. Ramli creu
que en la “sobreinformació” a què estem exposats actualment, “es perd allò
humà”, i per això és essencial el paper del creador.
Fahdel ha coincidit plenament
amb Ramli, i ha explicat que, en els últims anys, l’Iraq queda reduït a tres
ítems als mitjans: Saddam Hussein, petroli i Estat
Islàmic. Per contra, l’art en
general i el seu documental en particular, que dura sis hores i fa un retrat de
la vida al país abans i després de la invasió de 2003, posa rostre als 25 milions d’iraquians que
mai surten als mitjans. Per Fahdel, era molt important mostrar Homeland als Estats Units perquè
veiessin què hi passava realment. “És la importància de les imatges”, ha
ressaltat.
El sectarisme
El debat també ha girat entorn la situació
política actual a l’Iraq. Ramli ha dit que “el poble
iraquià no és fàcil de governar”, i ha recordat que mai hi ha hagut deu anys de pau
seguits al país. Una de les causes lògiques d’això, ha
dit, és que “és una regió estratègica”, amb petroli, recursos naturals i terra
fèrtil. L’escriptor ha explicat que ha visitat tombes d’amics a molts països
del món, en el que sembla una de les diàspores contemporànies. “Abans
teníem un enemic [Saddam Hussein] i ara en tenim mil, i sense rostre”.
Per Fahdel, “Iraq ha passat de ser una dictadura d’un partit a
una de molts”, i el partit del primer ministre Haider Al-Abadi és “confessional
i corrupte”. El cineasta ha explicat que després
de la invasió americana el 2003 es va produir una sectarització del país,
sobretot políticament. Ara, a les eleccions es vota en funció de la pròpia
condició com a sunnita, xiïta, kurd, etc. Però ell defensa que “la literatura i l’art no tenen
confessió”. Tot i això, ara, “la prioritat del govern no és la
cultura”, ha lamentat.
El cineasta és optimista: “L’art ens pot mostrar el camí
cap a una humanitat compartida”
Fahdel ha recordat les Primaveres
Àrabs i l’optimisme que
va sentir en aquells moments de canvi. Però
“es va demostrar que els joves podien sortir al carrer, però no arribar al
poder”, de manera que el resultat ha estat que “s’ha substituït una dictadura
per una altra” en la majoria de països que les van viure. “Però mantinc l’esperança“.
Escletxes al sistema patriarcal
Ramli ha passat per sobre les crítiques que sovint, des
d’Europa, es fan a l’Islam com a religió masclista: “Masclisme n’hi
ha a tot el món”. I ha destacat el paper
important que tenen les dones a l’Iraq, també en la cultura, fins al punt
que la majoria de poetes contemporanis del país són dones. També ha explicat
que la “primera poeta del món, Enheduanna, era iraquiana”.
Actualment hi ha una lluita
feminista al país per defensar una llei aprovada el 1959
que garanteix els drets de les dones, com la prohibició
del casament infantil. Ara el govern la vol derogar i
aprovar-ne una que, entre d’altres, permetria el casament de nenes a partir de
9 anys.
“Als iraquians ens queden molts anys de lluita per
davant”, preveu Fahdel
Fahdel
viu a París des dels 18 anys, però just abans de la invasió de l’Iraq, i
després d’haver-ne vist moltes guerres a distància per la televisió, va decidir
tornar-hi. “Volia mostrar els que els mitjans estrangers mai mostrarien”. El
resultat van ser 120 hores de gravació que
van estar 10 anys guardades en un calaix, perquè no
les va poder tornar a mirar. Fins que un dia va decidir que no
se les podia guardar només per ell, i en va sortir “Homeland: Iraq any zero“, estrenada el 2015.
“L’art ens pot mostrar el camí cap a una humanitat compartida”,
creu Fahdel. És optimista però
també conscient de la realitat: “Als
iraquians ens queden molts anys de lluita per davant”.
@emmpons
